INDIGA - La cultura bengalí

INTRODUCCIÓ

La cultura bengalí s’estén al nord del subcontinent indi des de les últimes estribacions de l’Himàlaia que inclouen els Duars (territori que pertenyia a Bengala i en plena colonització britànica el poder colonial va cedir a Bhutan) a la gran plana deltaica formada per la conjunció del riu Ganges i el Brahmaputra, fins a la badia de Bengala. Aquest territori es troba actualment dividit en dues parts: la regió més oriental que es coneix com a Bangla Desh (país sobirà des de 1971) i la regió occidental que constitueix l’estat de Bengala de l’est, a l’Índia.

La cultura bengalí s’estén més enllà del subcontinent indi mitjançant la diàspora bengalí a la resta del món. La comunitat d’immigrants bengalís (tant de Bengala oriental com occidental) és una de les més grans entre les comunitats d’immigrants del subcontinent indi a Europa, especialment a Gran Bretanya i a Amèrica del Nord. També hi ha molts bengalís als països de l’Orient Mig.

En els darrers 4 ò 5 anys estan arribant immigrants bengalís a Catalunya i a d’altres comunitats autonòmiques del territori d’Espanya, que ja compten amb una certa tradició d’immigració d’altres països de la zona (especialment de l’Índia i del Pakistan).

EL TERRITORI DE BENGALA

Aquest territori limita al nord amb l’estat indi de Sikkim i Bhutan, a l’est amb els estats del nord-est de l’Índia , a l’oest amb Nepal i l’estat de Bihar, al sud-est amb Myanmar, i al sud amb l’estat d’Orissa i la Badia de Bengala.

Des del punt de vista físic, amb l’excepció de la seva part nord, on predominen les muntanyes mitjanes, la resta del territori de Bengala és majoritàriament pla; resultant de la confluència de diferents rius que constitueixen un dels deltes més grans del món, el delta del riu Ganges. A aquesta zona s’hi troben les terres més fèrtils, alimentades cada any pels nutrients que arrosseguen els rius que banyen l’extensa plana. A l’extrem oriental el territori de Bengala es separa de Myanmar per un conjunt de petites serralades que li fan de frontera natural.

La plana s’estira fins a la badia de Bengala on predominen les zones d’aigües pantanoses i els boscos molt densos. Aquesta zona, majoritàriament despoblada, és molt vulnerable a les inundacions i als ciclons i es coneix com a SUNDERBAN.

SIGNES D'IDENTITAT

El fenotip bengalí presenta més trets dravídics que aris, fet que també fa pensar en l'existència d'una cultura bengalí anterior a l'arribada dels aris a l'est de l'Índia.

La llengua bengalí (o bangla) que es parla en tot el territori de Bengala i és reconeguda com a llengua oficial tant a Bangla Desh com a Bengala de l'est, i la literatura escrita en aquesta llengua són signes d'identitat del poble de Bengala, així com també ho és tenir una història i una tradició cultural pròpia.

Segons els lingüistes, el bengali actual (amb una forta influència del sànscrit) prové originàriament d'un dialècte anomenat Prakrit (barreja del Austric, la llengua originaria dels Alps i del Dravídic).

Durant molts anys es creia que la literatura bengalí provenia de la literatura en sànscrit, però estudis fets durant els últims dos segles han posat en evidència l'existència d'una literatura popular medieval bengalí pròpia. Aquesta literatura tramesa d'una generació a l'altra per via oral posa de manifest l'existència d'una banda, d'una literatura independent i d'altra la prevalència d'uns valors socials diferents als valors de la cultura brahmànica predominant a tot el nord de l'Índia a l'època.

NOTA: (Com a aclariment explicar que s'anomena brahmanisme a la influència continuada dels valors que la casta sacerdotal del hinduisme, és a dir la casta superior, més pura, ha imposat a la resta de la societat índia).

ORIGENS DE LA CULTURA BENGALÍ

Recerques arqueològiques en el territori de Bengala han permès trobar figures de terracota (de fang) que representen dones ajupides i amb les cames obertes amb un arbre o planta que surt de la seva vagina reflex de l’associació que es feia ja en temps de la societat bengalí primitiva, representada per la cultura Tàntrica i Atharva Vedica, entre la fertilitat de les dones i la capacitat de fer produir les terres agrícoles. És mitjançant aquestes figuretes que es pot tenir algunes informacions sobre les característiques de la cultura bengalí anterior a l’arribada dels aris al nord de l’Índia fa aproximadament uns 4.000 anys.

El tantraísme (forma esotèrica d’espiritualitat pròpia de l’Hinduisme i del budísme) es caracteritza per:

El predomini de les divinitats femenines.
Concedir un status elevat per a les dones ja que elles representen mitjançant el seu cos i la seva fertilitat l’energia (femenina per excel.lència).
La utilització de pràctiques màgiques amb l’ajut de símbols.
Estudis sobre la vida social primitiva a Bengala revelen les seves connexions amb el caràcter Tàntric com podrem veure a continuació , encara que la dominació germànica va fer canviar molt la seva superestructura religiosa o espiritual.

A la majoria de pràctiques religioses de Bengala, els ritus femenins hi ocupaven un lloc important, fet que es tendeix a explicar pel protagonisme que les dones tenien en la vida econòmica, política i religiosa de Bengala o pel respecte a l’energia femenina reconeguda a la cultura bengalí des de temps primitius. A les societats tribals actuals de Bengala encara es conserven diferents mites i ritus que connecten la dona amb la invenció de l'agricultura, essent un d'aquests ritus el Bhadu Puja, on es commemora la mort d'una noia jove, Bhadu, en edat fèrtil i es passeja una estàtua que representa el seu cos difunt per invocar als deus que facin que la terra produeixi en abundància. Encara actualment, la festa més important en el calendari hinduista de Bengala occidental (a l'Índia) és Durga Puja i es celebra a la tardor, just quan els cultius comencen a madurar i s'acosta el temps de la collita. Un aspecte important del Durga Puja a Bengala és el Navapatrika-Pravesa, és a dir l'adoració a les 9 plantes , ritus que reflecteix que s'associa la deessa Durga amb la personificació de la vegetació (tal com es feia en la societat primitiva pel que es pot interpretar de les figuretes de terracota).

Quan sutee (la crema de vidues) va ser introduïda a Bengala per brahmans vedics (al segle 14 dC) Rammohun Roy i altres escolars van condemnar aquesta pràctica argumentant que atemptar contra la vida de les dones és posar en perill la supervivència de la comunitat, ja que les dones són les que fan possible l'agricultura i asseguren que les terres produeixin suficientment.

Segons la informació que proporciona la literatura medieval bengalí, contràriament al que succeïa a la tradició brahmànica on no es permetia l'escolarització de les nenes i noies, s'imposava el sistema de castes i s'acceptava la discriminació per castes i sexes, la cultura bengalí autòctona, sobretot al nord del territori de Bengala a Silhet (des del 1971 a Bangla Desh), territori on predomina actualment la pràctica del purdah -reclusió de les dones a casa o darrera d'un vel-, les noies, això sí de famílies més riques, accedien a l'educació en igualtat de condicions que els nois; no es feien casaments infantils ni casaments concertats. Les noies triaven lliurament amb qui es volien casar. No existien les restriccions per viatjar (creuar l'oceà), ni els ritus de purificació en cas d'haver viatjat, que més tard va imposar el bramanisme o l'Hinduisme Vedic ; eren moments de fortes relacions comercials entre Bengala i l'Extrem Orient.

Aquesta literatura que recull poesia i cançons que parlen de la cultura bengalí primitiva posa de manifest que en aquells temps tampoc hi havia restriccions en el tema de l'amor. Una cançò-poesia de l'època ens parla d'una princesa que deixa el seu marit (el príncep) confessant-li que s'ha enamorat d'un pidolaire cec. L'autor de la poesia, lluny de ridiculitzar o criticar els fets els ressalta com a mostra de l'amor sincer i de la veritable llibertat per triar tant dels homes com de les dones de l'època. Els poetes bengalís d'aquell temps es passaven per alt les restriccions puritanes, els tabús socials i les inhibicions morals tant freqüents en la literatura en sànscrit de la mateixa època. Les diferències entre la literatura bengalí i la literatura sànscrita medievals tant en les temàtiques que es presenten a les poesies com en els valors que transmeten són una prova de l'existència a Bengala d'una tradició oral i poesia pròpia, diferenciada de la literatura en sànscrit. Mentre la poesia bengalí de l'època parla dels homes i dones comuns, dels seus entorns, dels seus problemes, la poesia en sànscrit parla de la vida dels prínceps i princeses i de les seves famílies que detenien el poder. Amb la dominació bramànica de Bengala que s'inicià al segle XI-XII també va començar la restricció de les llibertats i va arribar l'imposició d'una moral puritana. El Brahmanisme imposa el sistema de castes a la societat i com a conseqüència la discriminació per casta, es rebaixa l'edat de les dones per al matrimoni (considerant l'edat òptima entre els 8 i els 12 anys). Aquesta limitació de les llibertats sota els brahmans va empènyer molts bengalís de l'època nascut en famílies hinduístes a convertir-se a l'Islam, religió originària de la Península Aràbica i que ràpidament es va estendre per tota l'Àsia. Contrariament al que succeïa amb el brahmanisme l'Islam era molt més permissiu en aquells temps.

UNA VISIÓ HISTÒRICA

Abans de l'arribada de l'Islam a Bengala, cap a l'any 500 aC neix a l'Índia el budisme i s'esten per tot el territori arribant molt aviat a Bengala on va ser una religió important fins al segle III aC quan va caure la dinastia Maurya i es va tornar a imposar el brahmanisme amb la dinastia Sena. Els Senas van encoratjar a famílies hinduístes de castes altes a convertir-se en grans propietaris de terres (latifundistes). Tanmateix l'aparició del budisme no va crear conflicte amb l'hinduisme Vedic o brahmanisme, ja que aquest va absorbir ràpidament la figura de Budha com a una de les diverses reencarnacions del deu Vishnu (el preservador de la vida). Finalment el budisme a Bengala va desaparèixer amb l'ocupació Mogol (any 1200 dC) i l'expansió de l'Islam en el seu territori. L'islam va trobar més suport a Bengala oriental que a Bengala occidental on la influència brahmànica era superior. Encara avui dia Bangla Desh compte amb una gran majoria de musulmans mentre que a Bengala occidental predomina la població hinduista i els musulmans i musulmanes són minoria. En aquells tems, la gran majoria dels budistes bengalís es van convertir a l'hinduísme i a l'Islam i els que es van mantenir com a budistes van patir persecució. La imposició de l'Islam al territori de Bengala va acabar amb el budisme bengalí però no amb el brahmanisme.

Tant el brahmanisme com l'islam (ja en decadència) van crear unes condicions de pobresa i una certa immobilitat social i cultural a Bengala on les restriccions i la moral puritana empenyien a la gent a acceptar amb complaença les situacions de desigualtat i de misèria que s'hi produïen fins el punt de fer-los hi creure que acceptar les restriccions socials imposades era part de la virtut i els redimiria ajudant-los a escapar de la roda de reencarnacions.

El Brahmanisme va aportar a Bengala molts tabús, dos d'aquests tabús que afectava a tothom, és a dir a gent de totes les castes, eren, d'una banda la prohibició de viatjar per mar (és a dir de creuar l'oceà) i d'altra el fet de no menjar carn de vedella. Sota la influència brahmanica, els brahmins considerats la casta més pura es consideraven superiors perquè no menjaven vedella, eren custodiadors de les vaques i de les Vedes i altres escriptures. Els brahmins es regien per una sèrie de regles per tal d'evitar la contaminació per part de gent d'altres castes. Les castes superiors no podien acceptar menjar (cuinat) ni aigua per beure de gent de castes inferiors, ni dels cristians, ni dels musulmans. Rammohun Roy (que esdevindria un dels principals reformistes de l'Índia), un bengalí, brahmí de naixement i Dwarkanath Tagore (avi d'en Rabindranath Tagore) sense acceptar les restriccions que el brahmanisme els volia imposar tenien dues cuines, l'una amb un cuiner musulmà (que serviria els i les convidades brahmins) i l'altre hinduista (que atendria les necessitats de qualsevol altre convidat o convidada. Ambdós van ser fortament criticats per la seva manera de saltar-se les normes.

Pel que fa al consum d'alcohol restringit a determinades castes en l'hinduisme vèdic, era permès si es prenia amb moderació i en solitari o en companyia d'un o dos amics íntims i en privat; en aquest cas, la costum musulmana va penetrar la cultura bengalí. A les dones no els era permès prendre alcohol i encara avui dia si en prenen ho fan gairebé d'amagat. Aquest costum encara es manté a moltes zones rurals del territori de Bengala (inclòs Bangla Desh) i a la resta de l'Índia.

Al segle XVIII quan la influència britànica es començava a notar, l'Imperi Mogol ja començava a decaure.

A les portes del segle XIX la societat índia comptava amb unes costums introduïdes pel brahmanisme vèdic i reforçades en alguns casos per l'islam, que amb el contacte amb occident (després de l'arribada a Bengala i a l'Índia en general dels britànics) van ser molt criticades per algunes persones conscients del país com Rammohun Roy i Datta, ambdós bengalís. Aquestes costums eren:

Suttee.
La prohibició que no permetia a les dones vídues tornar-se a casar (encara que no afectava a totes les castes, però a la majoria), la negació a l'educació a les dones,el casament infantil.
La prohibició que l'individu pogués actuar segons el seu propi criteri, etc.

Totes aquestes restriccions eren fruit d'una societat patriarcal autoritària infiltrada a Bengala pel sistema bramànic del nord de l'Índia.

La introducció durant aquest segle de l'educació en anglès va fer arribar a l'Índia les inquietuds que es vivien a Europa des del segle anterior. Al segle XVIII Europa viu el Renaixement (que va lliurar la persona de la fatalitat del destí i de la voluntat de Deu, fent que les persones fossin lliures per triar el seu destí i responsables dels seus actes) i més tard viu la Revolució Francesa (que va construir les bases de la igualtat entre tots els homes i totes les dones).

Al segle XIX es va revitalitzar la vida social bengalí fins al punt que molts autors i autores consideren aquest segle el Renaixement bengalí. Aquesta renaixament social i cultural va tenir el seu principal focus a Calcuta i la figura més descacada del moment va ser el poeta i místic Rabindranath Tagore (1861-1941) que l'any 1913 va rebre el Premi Novel de Literatura. Tagore va ser un dels intelectuals indis que més van fer per introduir les coses bones de la cultura bengalí i també de l'Índia (en general) a occident i vice versa.

Els colonitzadors britànics, que eren massa pocs per governar un país tan extens i tan divers van afavorir la creació d'una classe social privilegiada (una burgesia educada) que els havia d'ajudar a dirigir l'extensa colònia. El pare de Rabindranath Tagore va ser un dels primers bengalís en fer-se funcionari del govern colonial britànic a Calcuta. Conscients de les seves limitacions per controlar l'administració, els colonitzadors britànics van crear la figura dels zamindars (originariament es tractava de recolectors d'impostos musulmans), però sota la dominació colonial es va fer servir aquest nom pels administradors de grans estats o estensions de terres de cultiu -nomenats pels colonitzadors- que a canvi farien de recolectors d'impostos. La majoria dels zamindars eren hinduístes fins i tot a Bengala Oriental on la gran majoria dels petits propietaris de terres eren musulmans. Els zamindars contractaven altres agents per a fer la recolecció i així és com surgeix la classe mitja a Bengala (la majoria brahmins). Aquesta classe mitja residia principalment a Calcutta o a Dacca i amb els anys van ser els que van promoure la Independencia de l'Índia.

Les dificultats d'administrar conjuntament l'extens territori de Bengala que aleshores contenia part del territori d'Assam, de Bihar i Orissa va empenyer a Lord Cuzon al 1905 a dividir Bengala en dues provincies: Bengala occidental (que incloia els territoris bengalís d'Orissa i Bihar) i Bengala oriental que incloia Assam. La divisio va fer creixer moltes protestes (la familia Tagore, residents a Calcuta pero amb grans estats agrícoles a les valls del Padma, ara en el territori de Bengala oriental i d'altres) sobretot per part dels hinduistes que van protagonitzar diversos actes de boicot als productes elaborats a Gran Bretanya que es venien a Bengala. Finalment els musulmans, que apoyaven l'administració britànica van formar el moviment ALL INDIA MUSLIM LIGUE al 1906 i al 1912 es va tornar a reunificar el territori de Bengala fent d'Orissa i Bihar estats independents i Assam també va aconseguir un estatus especial.

En aquest context creix una generació de hinduistes bengalís europeus per educació (ja que a més d'aprendre la llengua anglesa s'impregnen dels valors d'occident) , entre els quals es destaca el reformista Rammohun Roy, Bramí bengalí educat en Persa, Aràbic i Sànscrit. Va aprendre l'anglès quan ja era un adult. Roy, que defensava que les creences religioses no es podien heretar i que cada persona en arribar a l'edat adulta ha de poder triar les seves creences, es va destacar per retornar als orígens de la filosofia hinduista però alhora reivindicar la condemna de suttee i l'aixecament del mal auguri que s'associava a la societat brahmànica a les persones que com ell mateix i altres coetanis (els Tagore) van viatjar creuant l'oceà.

Les reivindicacions principals de Rammohun Roy van ser: L'abolició del suttee.

La condemna del sistema de castes.

La valoració de les decisions individuals.

Al 1829, després de la insistència de Rammohun Roy, el poder colonial a l'Índia va prohibir Suttee i al 1956 es va aprovar una llei que permetia a totes les dones vídues tornar-se a casar, però el primer intent d'Independència protagonitzat per la població índia, frustrat pel poder colonial va aturar el procés de reformes socials i el govern britànic a l'Índia es va negar a col.laborar i a promoure més canvis socials en el territori indi.

Aquesta actitud per part dels colonitzadors topa amb la demanda de canvis i amb l' exigència d'una participació més gran de les noves generacions d'intel.lectuals joves educats en llengua anglesa i valors occidentals en els òrgans de decisió i de poder del país. D'aquesta manera va néixer un sentiment nacionalista que exigia més participació de la burgesia educada índia en els òrgans de decisió colonial.

Bengala del s.XIX va ser escenari d'una forta activitat intel.lectual, moral, espiritual i literària. El bramanisme es va debilitat per la forta activitat intel.lectual de persones d'altres castes que en haver-se traduït els textos hinduistes a l'anglès ara hi tenien accés. Els brahmins continuaven dirigint els rituals de casament i altres cerimònies però gent d'altres castes també podien llegir els textos sagrats restant protagonisme als brahmins que en alguns casos van passar a fer de cuiners per a d'altres brahmins o fins i tot a fer treball d'oficina.

Tant Roy com el pare del poeta Tagore van promoure la introducció d'una cultura secular, d'influència europea, a l'Índia. Aquesta cultura que marca els orígens de la cultura actual bengalí però també d'altres parts de l'Índia, és la barreja entre diferents aspectes materials relacionats amb el progrés i que enriqueixen la cultura (com ara el ferrocarril i l'electricitat) d'origen europeu i els aspectes espirituals aportats pel hinduisme reformat.

SITUACIÓ ACTUAL DE BENGALA

Bengala dividida primer entre Bengala oriental i occidental del 1905-1912 es fragmenta per segona vegada amb la Partició de l'India un cop el país aconsegueix la Independència al 1947 passant a ser anomenat Pakistan Oriental.

- Dificultats: el no reconeixement de la llengua bengalí com a llengua oficial

- Guerra que acaba amb la independencia al 1971 i la creació de Bangla desh.


	Mapa Web \| Quiénes somos \| Útiles \| Libro de visitas \| Glosario Alfabético